Sala Virtual
El projecte ''Sala Virtual'' suposa la digitalització d'un dels equipaments més emblemàtics del Centre d'Art i Tecnologia Etopia: ''Fachada Media'', un suport audiovisual compost per una doble pantalla led d'escala arquitectònica oberta a la ciutat de Saragossa. Amb l'objectiu d'ampliar les possibilitats d'accés a aquest equipament tecnològic i al material artístic exhibit en aquest medi al llarg dels seus deu anys de funcionament, s'ha dissenyat en aquest espai virtual que recrea les instal·lacions de la ''Fachada Media Etopia'' en un entorn de simulació hiperrealista. La web ''Sala Virtual'' és una simulació de l'edifici Etopia que ens presenta a vista d'ocell un enquadra optimitzat per poder contemplar les emissions de la seva doble façana led, permetin a l'usuari navegar pel repositori de tots els continguts artístics que han sigut emesos en la ''Fachada Media Etopia''. Aquest sistema digital permet un nou aproximament a les videocreacions que han format part dels múltiples programes artístics que han estructurat la seva agenda cultural. La web ''Sala Virtual'' explora el camp de la simulació com forma d'art en si mateixa, un plantejament basat en la transcodificació d'un medi físic (la pròpia façana led) a un nou escenari digital que permet obtenir una nova aproximació a aquestes videocreacions. Per construir la web ''Sala Virtual'', s'ha creat un escenari mitjançant un modelat en 3D de tot l'edifici Etopia, les seves arquitectures i espais adjacents. L'aplicació ''Sala Virtual'' i la seva web, suposa tant el desenvolupament d'una nova eina de creació, com l'obertura a un nou espai digital on poder accedir a l'històric de tots els continguts audiovisuals emesos en la ''Fachada Media'', amplificant les possibilitats expositives d'aquest suport, millorant les seves capacitats com canal de comunicació i difusió de la pràctica artística, a la vegada que obre noves metodologies de treball pel desenvolupament de nous projectes artístics.
La era rural
És una comunitat de suport a l'emprenedoria juvenil formada per joves compromesos amb el territori. Són més de tres-cents projectes, idees i iniciatives.
Maximiliana
Maximiliana té noranta anys, va néixer en un poble de Terol i ha crescut tota la vida sense mòbil. El seu nebot Jorge va crear un prototip de mòbil per poder veure a la seva àvia sense que ella hagi de fer res. Maximiliana està formada per un equip de joves de Saragossa, units per lluitar contra la bretxa digital i aconseguir que més famílies estén connectades.
ValPat STEAM
És un projecte de divulgació de tecnologia, posant el focus en què qualsevol persona amb les eines adequades pot crear el que s'imagini. L'objectiu principal és motivar i inspirar als nens i nenes a què s'interessin pel món de la tecnologia. La forma d'aconseguir-ho és mitjançant cents de divertits vídeos de tecnologia, els nens aprenen i inventen projectes de programació, robòtica, electrònica, impressió 3D, matemàtiques... Aquest contingut es comparteix de forma gratuïta sobretot mitjançant YouTube, també mitjançant vídeos curts en plataformes com Instagram i TikTok. Entreteniment educatiu de la mà de Valèria i Patrícia, una nena i una enginyera, un disruptiu equip que assoleix enganxar als nens amb els seus divertits vídeos i als pares amb el seu contingut divulgatiu i tecnològic.
Observatorio Aragonés de Arte en la Esfera Pública
El grup OAAEP està encarregat per convenis firmats amb l'Ajuntament de Saragossa i el d'Osca del catàleg en línia d'art públic, amb mapes interactius i itineraris comentats que estem elaborant per la seva respectiva web municipal.
Puto Mikel
PutoMikel és un projecte de divulgació d'història i arqueologia des de la interacció entre el passat i el present. Mitjançant el videoensaig, el drag i la performance, busca incitar a l'anàlisi crítica dels estereotips i les formes de mirar el passat que sovint s'han transmès en medis, escoles o a política. Amb una perspectiva transfeminista i LGTBI+ el projecte cerca portar subjectes històrics tradicionalment ignorats a la divulgació de la història.
Efluxión
Efluxión és un pòdcast que recull temes vinculats amb els àmbits d'interés del ''Centro de Arte y Tecnología Etopia''. Ciència, arts plàstiques, tecnologia, creació col·laborativa, investigació de nous futurs, entorns digitals.
Ellas son campo
És un canal de difusió de projectes de recerca i d'ensenyament de la innovació que tracta la situació del món rural aragonès des d'una perspectiva de gènere. Aquesta iniciativa forma part del Pla de Transferència de Comunicació i Coneixement organitzat pels professors de la Facultat de Filosofia i Arts de la Universitat de Saragossa: María Luz Hernández Navarro, de Geografia, i María Angulo Egea, de Periodisme. Concretament, aquest pla s'ocupa de la difusió de projectes de recerca finançats pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Medi Ambient del Govern d'Aragó sobre les condicions de vida de les dones en les zones rurals.
Cartografies en l'era digital: viatges virtuals, mapping i traducció física de dades
En la seva exploració virtual Viatge al centre de Google Earth publicada a Altaïr Magazine, el cronista Simon Sellars es delecta amb les múltiples textures digitals en 360 graus que proposa aquesta nova manera de viure la cartografia i escriu: “Si el punt de vista colonial dels mapes de Mercator és una manera incòmoda d'instal·lar-se sobre el planeta (esperant que els altres, els incivilitzats, es quedin en el seu lloc i no agitin l'ordre establert), llavors Google Earth, amb les seves derivacions —Google Maps i Google Street View— és un món paral·lel que s'infiltra en aquest”.
En aquesta «infiltració paral·lela» que representa la cartografia digital, l'arbitrarietat i la visió dels països dominants no ha desaparegut. Però, per la seva mateixa naturalesa, els nous mapes digitals permeten que els naveguem, llegim i habitem prenent les nostres pròpies decisions, sent més actius, interactuant i produint com a usuaris nous aportacions a una mena de cartografia que està en permanent construcció.
Els viatges virtuals per Google Earth estimulen una sèrie de noves narratives literàries, visuals i interactives. Una bona part d'elles està inspirada en els videojocs, un llenguatge que podria ser considerat com el pioner a proposar narratives del moviment virtual. Molts artistes i creadors pensen i executen els seus viatges d'aquesta manera, sense un desplaçament físic concret, servint-se de la cartografia digital.
La il·lustradora i dissenyadora gràfica madrilenya Miriam Persand fa caminades virtuals i les converteix en dibuixos. A través de viatges virtuals per Islàndia, Ulan Bator o els Estats Units, descarrega fotos pujades amb l'etiqueta #turismostreetview i transforma a les persones retratades en cocodrils. Fins i tot ha recreat els carrers del videojoc GTA San Andreas.
L'artista visual canari Jonay PMatos va ser una mica més enllà amb el StreetView de Google i va realitzar un experiment que consistia a crear imatges en 360 graus a partir de fotografies a les quals feia girar sobre el seu mateix eix. I les pujava a Google Maps com un usuari més que feia les seves aportacions cartogràfiques per a determinades localitzacions, només que en aquest cas eren imatges distorsionades, exagerades i errònies, espais tan incoherents com desconcertants. Així i tot, l'algorisme va estar durant molt de temps sense notar-lo i l'artista continuava rebent e-mails de Google animant-lo a continuar col·laborant i pujant fotos després dels més de 12 milions de visites que tenien les seves imatges que directament pervertien l'espai de la cartografia digital de Google.
El mapatge digital contra la dispersió
A més de permetre'ns infinits desplaçaments virtuals i jocs creatius amb la geografia, la cartografia digital porta amb si mateixa el concepte de mapatge digital, és a dir, l'aplicació de diferents eines digitals destinades a generar visualitzacions de dades i d'informació que, d'una altra manera, es trobaria dispersa, desordenada i, moltes vegades, inaccessible. A partir d'una determinada classificació o d'una específica idea de llista, en agrupar elements solts i dispersos es poden crear nous mapes. I dins de l'ecosistema d'Idees Digitals existeixen molts projectes d'aquest tipus.
Migració i cultura, per exemple, és un iniciat a Madrid però que pretén expandir-se a altres parts del territori espanyol. Consisteix en un mapatge dels projectes artístic-culturals duts a terme per persones, col·lectius i agents migrants. Un altre cas és Civics, una plataforma en línia en la qual es mapegen iniciatives ciutadanes de diversa índole (horts urbans, rutes amb bici, projectes de solidaritat veïnal), amb la particularitat de tenir el seu codi obert per a l'automapatge de projectes, és a dir, perquè qualsevol pugui sumar-se i afegir el seu treball directament, sempre que compleixi amb els requisits temàtics.
Durant la pandèmia de COVID-19 va sorgir el festival en línia Frena la corba, pensat per a unificar moltes iniciatives ciutadanes entorn d'un mateix espai digital i amb la idea de donar resposta a un repte comú: canalitzar la força social i generar suport ciutadà a diferents organitzacions públiques i privades que es veien desbordades a causa de la pandèmia, promovent, per exemple, la creació de mapes digitals que facilitessin l'organització de xarxes de solidaritat amb les persones més vulnerables. Aquesta iniciativa sorgida des de Laboratori Aragó Govern Obert (LAAAB) va obtenir el premi al millor projecte de la categoria de “Estratègia enfront de la covid”, en els Premis a la Innovació Política (Innovation in Politics Awards).
La ciutat de Barcelona està travessada per una infinita quantitat de mapes i de rutes de tota mena i categoria. Una d'elles és la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona, un mapa digital que engloba a totes les ràdios de la ciutat que se situen entorn d'un projecte participatiu, investigatiu i comunitari de la comunicació radial.
També des del periodisme però, en aquest cas, al voltant d'un tema puntual, va sorgir el projecte de mapping digital sobre el paisatge urbà espanyol, obra d'un equip periodístic d'Eldiario.es. Es van mapejar més de 12 milions d'edificis construïts en tot el territori, en un estudi a través del qual es pot explorar amb molt detall l'evolució i el desenvolupament vertical i horitzontal de totes les ciutats d'Espanya. Les dades utilitzades van ser les que es van publicar a la web de la Direcció General del Cadastre, a través de les quals s'han automatitzat la descàrrega de les dades de les altures de 7.610 municipis, a excepció d'Euskadi i Navarra que compten amb el seu propi organisme cadastral.
El repte de donar forma física al píxel
Moltes de les iniciatives de mapatge digital tenen a veure amb una manera concreta de treballar amb Big Data, és a dir, amb la dinàmica d'anàlisi, interpretació, processament i comunicació de grans volums de dades. I amb la possibilitat que aquestes tinguin una forma física, que puguin ser traduides a una certa materialitat perquè arribin i siguin enteses per tot el món.
L'equip de Domestic Streamers treballa amb la visualització de dades des d'aquesta perspectiva, generant diferents projectes artístics per a ajudar a les organitzacions i a grups diversos en aquest trànsit. La directora del seu departament creatiu, Marta Handenawer, l'explicava durant la taula rodona Emocionar en el món digital: “Vèiem que la gent estava generant dades de manera gratuïta i les dades dominaven el món. Però, alhora, la gent sentia que les dades no els pertanyien a ells. Llavors, en aquesta tensió entre ‘generem un munt de dades però no ens pertanyen’ a nosaltres ens semblava interessant incidir des del disseny i l'art per a explicar que les dades són nostres, que nosaltres els generem i que sense persones no existeixen les dades”.
En aquest sentit, des de Domestic Streamers intenten “posar el digital prop del cos”, per exemple, visualitzant tota la xarxa d'odi que existeix a Twitter. Per a una exposició, van estudiar les paraules més utilitzades en la xarxa social per a infligir mal a altres persones i van triar les primeres tres: “negrata”, “marieta” i “puta” (“nigger”, “faggot” i “whore”, en anglès). Sota cadascuna, van col·locar un martell connectat a un motor i cada vegada que es publicava un tuit d'odi usant aquesta paraula, aquest martell s'activava i trencava el mur de la galeria. D'aquesta manera, van aconseguir traslladar l'acció digital destructora (també anònima i invisible) d'una xarxa d'odi a la visibilitat física d'un museu.
Sergio Rodríguez va ser un altre dels participants en aquesta taula, en qualitat de fundador de Nomad Garden, un projecte de cartografia digital urbana vinculat amb els jardins. “Nosaltres treballem amb el medi ambient urbà, amb la vegetació. I, per tant, el nostre desig sempre ha estat acostar-nos a tota la realitat de la vegetació urbana, de les plantes que hi ha al voltant nostre, despertar una mica la memòria que tenen, problematizar els jardins, els carrers i els horts que fa de manera popular la gent”, comentava aquest arquitecte especialitzat en urbanisme i paisatge. I es preguntava: “On opera i on s'obre la informació? En quin lloc la interacció succeeix? Normalment sembla que aquesta interacció sempre és a casa, amb el mòbil. Però com es pot establir un altre tipus de diàleg on la informació no ocorri solament a l'altre costat del terminal en una habitació fosca? On la informació realment s'obri i es desplegui de manera sinestèsica. Per exemple, a nosaltres ens interessa molt totes aquestes informacions que s'obrin, per exemple, sota un jacaranda. I, a més, en un temps donat, quan està florida. I aquesta informació està relacionada amb un color i una olor concreta. I potser s'està produint només en un lloc al qual has d'anar. I la informació torna a estar situada”.
Els projectes que fan des de Nomad Garden no es tanquen en un sol format sinó que tracten de capturar la particularitat dels jardins que cartografien i de les seves respectives plantes. A Las Palmas de Gran Canaria, per exemple, van generar una sèrie de sons i cançons relacionades amb moltes històries vinculades a aquesta vegetació. I a Sevilla, després del treball de mapatge en un jardí, van contactar amb un perfumer francès per a la creació d'un perfum que recollís essències d'algunes d'aquestes plantes i que reflectís tota la potència de les seves característiques aromes.
Alguna cosa d'això hi ha en l'obsessió de Pedro Montesinos i els seus paisatges sonors. Aquest viatger canari recorre diferents entorns geogràfics de les Illes Canàries i registra de manera molt acurada els sons característics de les pedres, el vent o l'onatge, generant una bitàcola geogràfica sonora molt personal i, al mateix temps, una cartografia de sons de llocs molt concrets.
El digital ha arribat a la ciència cartogràfica per a expandir la idea de mapa, promoure viatges virtuals que posen en dubte la noció clàssica de desplaçament i generar associacionisme a través de la tecnologia del mapping. I, d'altra banda, ha portat a aconseguir un repte que moltes i molts continuen prenent i transitant: com traduir el gran volum de dades digitals a realitats físiques i, per tant, més palpables.
Per:Laureano Debat
Tecnofeminisme: la tecnologia des d'una perspectiva gènere
El tecnofeminisme és un terme creat per la sociòloga australiana Judy Wajcman i defineix la vinculació entre el feminisme i els estudis socials sobre tecnologia. Ser tecnofeminista o treballar al voltant del tecnofeminisme implica pensar i desenvolupar iniciatives i productes tecnològics en una doble vessant. D'una banda, destinats a reivindicar el rol de la dona en la producció i utilització de la tecnologia i, per l'altre, a pensar en la història i el present de la relació de la dona amb la tecnologia des de múltiples arestes: el patriarcat, les cures mútues, l'art o la comunicació. El que planteja Wajcman en el llibre on apareix per primera vegada el terme, titulat justament «El Tecnofeminisme» i publicat el 2004, és que els avanços tecnocientífics estan transformant radicalment la relació dona-màquina i que les noves tecnologies també tenen gènere, tant en el seu disseny com en la seva utilització, per la qual cosa ocupar espais en les TIC per a les dones implica vincular-se amb espais de poder que històricament els han estat negats.
En un article publicat en l'edició en paper de Pikara Magazine de setembre de 2021 titulat «Tecnofeminisme. Més enllà del mite hacker», la periodista i llicenciada en filosofia Teresa Villaverde posa èmfasi a analitzar el concepte sortint-se del lloc comú del sabotatge a les institucions, d'aquesta idea convencional del hackeig des de cervellets acomplexats i antisocials que per mera diversió busquen fotre al sistema. El que diu l'autora és que, si existeix el hackeig en l'àmbit femení, en la majoria dels casos ha sorgit com a respostes a assetjaments, violències i injustícies masclistes de diveros tipus. De manera tal que quan parlem de tecnofeminisme la idea de hacker adquireix un altre matís que poques vegades es té en consideració i s'expandeix a “grups de programadores, consultores i tecnòlogues que treballen amb perspectiva feminista, des del col·lectiu i al marge del paradigma del geni programador, per a configurar tecnologies més inclusives”, segons escriu Villaverde en el seu article.
Idees Digitals és una plataforma que serveix com a repositori, mapa, canal de formació i inspiració per a una comunitat cada vegada més gran d'agents que apliquen la seva creativitat per a adaptar-se als nous temps digitals. I des d'aquí s'encunya el concepte de hackers culturals, com una xarxa de creadores i creadors digitals en diferents àmbits que conformen un ecosistema d'innovació cultural i que, en el context del tecnofeminisme, tenen molt a dir i aportar.
En la taula rodona «La revolució digital: aquest món ja és un altre», una iniciativa dins de la secció «Aprèn dels millors» d'Idees Digitals, les convidades van debatre sobre si els nostres cossos i ments ja s'han adaptat a aquest nou metabolisme tecnològic i si la tecnologia impulsa o no el progrés en el món. Hi van participar la directora del projecte Peccata Minuta, Cristina Abelló, la comissària d'art Semíramis González, i l'escriptora i periodista Cristina Fallarás, qui comentava: “Per primera vegada a la història de la humanitat podem comunicar-nos globalment utilitzant les xarxes socials sense inversió de capital. Això és una revolució radical perquè genera una solidaritat universal, de manera que si jo dic alguna cosa aquí connecta amb el que diu una dona al Japó i el que diu una dona al Canadà. I això no havia succeït mai a la història de la humanitat. I això genera la possibilitat que es comuniquin aquelles i aquells que estan en contra del poder establert”.
Cristina Fallarás va formar part del projecte #Cuéntalo, una etiqueta que es va llançar el 2018 a Twitter i a través de la qual, des del Barcelona Supercomputing Center amb l'especialista en visualització científica de dades Fernando Cucchietti al capdavant, es van analitzar prop de 3 milions de tuits que van donar com a resultat més de 160 mil històries d'agressions sexuals. El resultat és un document històric que se suma a la memòria col·lectiva de la violència masclista narrada per les pròpies dones víctimes i que resulta clau per a entendre l'enorme dimensió del conflicte.
D'aquesta manera, el tecnofeminisme constitueix una xarxa de complicitats que busca transformar el món a partir d'un canvi radical de la cultura patriarcal. I un bon inici sempre és l'educació, com el cas del projecte All women tech, la primera acadèmia de perfil tecnològic creada per dones i per a dones destinada a la formació en línia en diferents àmbits digitals: ciència de dades, analítica de dades i disseny de continguts. A través del seu canal de Crowdcast es pot accedir a conferències, classes i debats sobre tecnologia i bretxa de gènere.
No és una dada menor i ni molt menys significa una postura excloent que All women tech sigui una acadèmia només per a dones i que es trobi dins de l'ecosistema d'Idees Digitals. És que també l'àmbit tecnològic i digital ha estat sempre copat per homes i és hora de fer justícia, equiparant els contingents i oferint igualtat d'oportunitats. Des d'aquesta lògica neix també Digital fems, una instància creada per al disseny de projectes digitals en els quals es promogui i augmenti la participació femenina en entorns tecnològics. I sempre sota la concepció de crear equips diversos i plurals dins d'empreses, institucions públiques i tot tipus d'organitzacions a partir de la creació de plans d'innovació en diversitat i hackathons.
I mentre la tecnologia avança de manera veloç, les diferents formes de la violència masclista es mantenen intactes i s'expressen en múltiples aspectes. És per això que una plataforma com a Dades contra el soroll, inclosa en la secció «Estratègies» d'Idees Digitals, es torna imprescindible dins del tecnofeminisme. A través d'eines i tècniques de Big Data, mapping i altres mètodes per a la gestió de grans volums de dades, aquesta pàgina web publica i visibilitza tota la informació disponible des del sistema judicial i la policia sobre les violències masclistes a Espanya: violència de gènere (la que s'exerceix en el si d'una relació de parella o ex-parella), violència domèstica (la que s'exerceix en l'àmbit familiar) i la violència contra la llibertat sexual. A més, promouen la col·laboració no sols a través d'oferir la descàrrega de tots els continguts, sinó donant l'oportunitat d'alimentar la base de dades a través de diferents mecanismes i de difondre les dades en diferents xarxes socials.
I, per descomptat, l'àmbit de la cultura continua recorrent a rescats necessaris, a deutes pendents que la història té respecte al rol de les dones. Fa molt poc, a l'auditori del centre d'art i tecnologia Etopia de Saragossa es va projectar «Sisters with transistors», un documental dedicat a les dones pioneres de la música electrònica i en el qual es narra la seva història no contada, el seu rol com a innovadores a través de les màquines i les seves tecnologies alliberadores per a transformar per complet la forma en què es produeix i s'escolta música avui (la pel·lícula també pot veure's a la plataforma Filmin). La projecció es va donar en el marc del projecte Efluxión, un podcast de la historiadora d'art María del Castillo sobre cultura contemporània i on s'aborden temes vinculats amb la moda en el futur, els paisatges digitals i el treball en internet.
Etopia també té un projecte titulat Acadèmia Fachada Media, a través del qual convoquen a artistes de tot el món a intervenir la façana de l'edifici. Una de les últimes intervencions va estar a càrrec de l'artista visual eslovaca Silvia Binda Heiserova, qui va utilitzar fotos pujades a Instagram sota l'etiqueta #woman per elaborar una crítica de la representació visual de la dona, manipulant aquestes imatges fins aconseguir un paisatge abstracte, proposant una exploració geogràfica i geomètrica tridimensional per la imatge digital projectada en la façana d'un edifici.
Un altre nom clau a Espanya a l'hora de parlar de tecnofeminisme és el de Mariona A. Cíller, presidenta de Habilis per Abacus Cooperativa i cofundadora i directora creativa de SokoTech, especialista en tecnologia i educació. Amb SokoTech pugna des de 2015 per desenvolupar un laboratori d'innovació social digital en el qual es produeixen projectes que vinculen arts, la ciència i la tecnologia. Un treball que elles mateixes vinculen dins d'una “naturalesa de pol·linització creuada”, una sort de síntesi de coneixements en diversos camps, acadèmics i no acadèmics. Un equip en el qual la majoria dels seus integrants són dones.
La Bekka és un espai comú d'aprenentatge sobre cultura lliure, tecnologia i feminismes. Un àmbit col·laboratiu especialment compost per dones heterosexuals, lesbianes i persones trans, contra la concepció tradicional de la majoria d'aquesta mena de laboratoris tecnològics en els quals predominen els homes cis. Així plantegen els seus objectius: “Empoderar-nos i prendre les màquines, i també de manera teòrica/reflexiva, generant un discurs crític i feminista sobre les tecnologies”. Treballen amb temes vinculats a programari lliure, xarxes socials, privacitat i vigilància global, tecnopolítica i ciberfeminismes, reciclatge i obsolescència programada, bretxa de gènere en la tecnologies, alfabetització digital crítica i feminista, protecció digital i autodefensa digital feminista.
En diversos d'aquests àmbits, sobretot referents a la seguretat i vigilància tecnològica, Gemma Galdon és una de les grans especialistes que hi ha a Espanya. Ha desenvolupat el seu treball com a analista de l'impacte social, legal i ètic de la tecnologia, les ciutats intel·ligents, la privacitat, les polítiques de seguretat, la resiliència i l'actuació policial. És sòcia fundadora de Eticas Research & Consulting i investigadora en el Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. En les seves últimes publicacions acadèmiques aborda la proliferació de la vigilància en entorns urbans, les polítiques locals de seguretat, la policia de proximitat, la seguretat en grans esdeveniments, la relació entre la privacitat i la tecnologia i les ciutats intel·ligents. Tot això, des d'una marcada perspectiva de gènere que comparteix amb Susana Sanz, assessora de seguretat de la informació, hacktivista i consultora espanyola resident a Amsterdam, docent en autodefensa digital dins de la plataforma Balkontactics, on ensenya tot el necessari per a protegir la seguretat dels dispositius digitals i connexions, estar al dia de les últimes amenaces en l'àmbit de la seguretat digital i a entendre com funciona Internet, per prevenir els riscos i prendre les mesures necessàries.
El festival de tecnologia i cultura digital Sonar+D, paral·lel al festival de música electrònica Sónar de Barcelona, també es preocupa de tenir entre les seves convidades de cada any a activistes, artistes i referents del tecnofeminisme. Aquest 2022 va ser el torn de Constanza Piña, una artista visual, ballarina, investigadora i educadora nascuda a Xile i centrada en l'experimentació amb mitjans electrònics, tecnologies lliures i metodologies DIWO (“do-it-*with-*others” o “fes-ho amb els altres”). Piña fa un treball escènic que unifica performance sonora amb dansa, proposa obres que trenquen la quarta paret, inciten a la participació del públic i promouen una exploració del soroll en les seves funcions culturals, polítiques i sonores, qüestionant el rol del tecno-hetero-patriarcat, l'antropocentrisme i les màquines en el capitalisme.
Han passat gairebé vint anys des que Judy Wajcman va inventar el concepte de tecnofeminisme. Avui vivim un moment inèdit de múltiples experiències i iniciatives relacionades amb aquest àmbit tan imprescindible en totes les àrees del pensament i de l'acció creuades per les noves tecnologies. Et convidem a continuar aprofundint i coneixent algunes d'elles a Idees Digitals.