En la seva exploració virtual Viatge al centre de Google Earth publicada a Altaïr Magazine, el cronista Simon Sellars es delecta amb les múltiples textures digitals en 360 graus que proposa aquesta nova manera de viure la cartografia i escriu: “Si el punt de vista colonial dels mapes de Mercator és una manera incòmoda d’instal·lar-se sobre el planeta (esperant que els altres, els incivilitzats, es quedin en el seu lloc i no agitin l’ordre establert), llavors Google Earth, amb les seves derivacions —Google Maps i Google Street View— és un món paral·lel que s’infiltra en aquest”.

En aquesta «infiltració paral·lela» que representa la cartografia digital, l’arbitrarietat i la visió dels països dominants no ha desaparegut. Però, per la seva mateixa naturalesa, els nous mapes digitals permeten que els naveguem, llegim i habitem prenent les nostres pròpies decisions, sent més actius, interactuant i produint com a usuaris nous aportacions a una mena de cartografia que està en permanent construcció.

Els viatges virtuals per Google Earth estimulen una sèrie de noves narratives literàries, visuals i interactives. Una bona part d’elles està inspirada en els videojocs, un llenguatge que podria ser considerat com el pioner a proposar narratives del moviment virtual. Molts artistes i creadors pensen i executen els seus viatges d’aquesta manera, sense un desplaçament físic concret, servint-se de la cartografia digital.

La il·lustradora i dissenyadora gràfica madrilenya Miriam Persand fa caminades virtuals i les converteix en dibuixos. A través de viatges virtuals per Islàndia, Ulan Bator o els Estats Units, descarrega fotos pujades amb l’etiqueta #turismostreetview i transforma a les persones retratades en cocodrils. Fins i tot ha recreat els carrers del videojoc GTA San Andreas.

L’artista visual canari Jonay PMatos va ser una mica més enllà amb el StreetView de Google i va realitzar un experiment que consistia a crear imatges en 360 graus a partir de fotografies a les quals feia girar sobre el seu mateix eix. I les pujava a Google Maps com un usuari més que feia les seves aportacions cartogràfiques per a determinades localitzacions, només que en aquest cas eren imatges distorsionades, exagerades i errònies, espais tan incoherents com desconcertants. Així i tot, l’algorisme va estar durant molt de temps sense notar-lo i l’artista continuava rebent e-mails de Google animant-lo a continuar col·laborant i pujant fotos després dels més de 12 milions de visites que tenien les seves imatges que directament pervertien l’espai de la cartografia digital de Google.

El mapatge digital contra la dispersió

A més de permetre’ns infinits desplaçaments virtuals i jocs creatius amb la geografia, la cartografia digital porta amb si mateixa el concepte de mapatge digital, és a dir, l’aplicació de diferents eines digitals destinades a generar visualitzacions de dades i d’informació que, d’una altra manera, es trobaria dispersa, desordenada i, moltes vegades, inaccessible. A partir d’una determinada classificació o d’una específica idea de llista, en agrupar elements solts i dispersos es poden crear nous mapes. I dins de l’ecosistema d’Idees Digitals existeixen molts projectes d’aquest tipus.

Migració i cultura, per exemple, és un iniciat a Madrid però que pretén expandir-se a altres parts del territori espanyol. Consisteix en un mapatge dels projectes artístic-culturals duts a terme per persones, col·lectius i agents migrants. Un altre cas és Civics, una plataforma en línia en la qual es mapegen iniciatives ciutadanes de diversa índole (horts urbans, rutes amb bici, projectes de solidaritat veïnal), amb la particularitat de tenir el seu codi obert per a l’automapatge de projectes, és a dir, perquè qualsevol pugui sumar-se i afegir el seu treball directament, sempre que compleixi amb els requisits temàtics.

Durant la pandèmia de COVID-19 va sorgir el festival en línia Frena la corba, pensat per a unificar moltes iniciatives ciutadanes entorn d’un mateix espai digital i amb la idea de donar resposta a un repte comú: canalitzar la força social i generar suport ciutadà a diferents organitzacions públiques i privades que es veien desbordades a causa de la pandèmia, promovent, per exemple, la creació de mapes digitals que facilitessin l’organització de xarxes de solidaritat amb les persones més vulnerables. Aquesta iniciativa sorgida des de Laboratori Aragó Govern Obert (LAAAB) va obtenir el premi al millor projecte de la categoria de “Estratègia enfront de la covid”, en els Premis a la Innovació Política (Innovation in Politics Awards).

La ciutat de Barcelona està travessada per una infinita quantitat de mapes i de rutes de tota mena i categoria. Una d’elles és la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona, un mapa digital que engloba a totes les ràdios de la ciutat que se situen entorn d’un projecte participatiu, investigatiu i comunitari de la comunicació radial.

També des del periodisme però, en aquest cas, al voltant d’un tema puntual, va sorgir el projecte de mapping digital sobre el paisatge urbà espanyol, obra d’un equip periodístic d’Eldiario.es. Es van mapejar més de 12 milions d’edificis construïts en tot el territori, en un estudi a través del qual es pot explorar amb molt detall l’evolució i el desenvolupament vertical i horitzontal de totes les ciutats d’Espanya. Les dades utilitzades van ser les que es van publicar a la web de la Direcció General del Cadastre, a través de les quals s’han automatitzat la descàrrega de les dades de les altures de 7.610 municipis, a excepció d’Euskadi i Navarra que compten amb el seu propi organisme cadastral.

El repte de donar forma física al píxel

Moltes de les iniciatives de mapatge digital tenen a veure amb una manera concreta de treballar amb Big Data, és a dir, amb la dinàmica d’anàlisi, interpretació, processament i comunicació de grans volums de dades. I amb la possibilitat que aquestes tinguin una forma física, que puguin ser traduides a una certa materialitat perquè arribin i siguin enteses per tot el món.

L’equip de Domestic Streamers treballa amb la visualització de dades des d’aquesta perspectiva, generant diferents projectes artístics per a ajudar a les organitzacions i a grups diversos en aquest trànsit. La directora del seu departament creatiu, Marta Handenawer, l’explicava durant la taula rodona Emocionar en el món digital: “Vèiem que la gent estava generant dades de manera gratuïta i les dades dominaven el món. Però, alhora, la gent sentia que les dades no els pertanyien a ells. Llavors, en aquesta tensió entre ‘generem un munt de dades però no ens pertanyen’ a nosaltres ens semblava interessant incidir des del disseny i l’art per a explicar que les dades són nostres, que nosaltres els generem i que sense persones no existeixen les dades”.

En aquest sentit, des de Domestic Streamers intenten “posar el digital prop del cos”, per exemple, visualitzant tota la xarxa d’odi que existeix a Twitter. Per a una exposició, van estudiar  les paraules més utilitzades en la xarxa social per a infligir mal a altres persones i van triar les primeres tres: “negrata”, “marieta” i “puta” (“nigger”, “faggot” i “whore”, en anglès). Sota cadascuna, van col·locar un martell connectat a un motor i cada vegada que es publicava un tuit d’odi usant aquesta paraula, aquest martell s’activava i trencava el mur de la galeria. D’aquesta manera, van aconseguir traslladar l’acció digital destructora (també anònima i invisible) d’una xarxa d’odi a la visibilitat física d’un museu.

Sergio Rodríguez va ser un altre dels participants en aquesta taula, en qualitat de fundador de Nomad Garden, un projecte de cartografia digital urbana vinculat amb els jardins. “Nosaltres treballem amb el medi ambient urbà, amb la vegetació. I, per tant, el nostre desig sempre ha estat acostar-nos a tota la realitat de la vegetació urbana, de les plantes que hi ha al voltant nostre, despertar una mica la memòria que tenen, problematizar els jardins, els carrers i els horts que fa de manera popular la gent”, comentava aquest arquitecte especialitzat en urbanisme i paisatge. I es preguntava: “On opera i on s’obre la informació? En quin lloc la interacció succeeix? Normalment sembla que aquesta interacció sempre és a casa, amb el mòbil. Però com es pot establir un altre tipus de diàleg on la informació no ocorri solament a l’altre costat del terminal en una habitació fosca? On la informació realment s’obri i es desplegui de manera sinestèsica. Per exemple, a nosaltres ens interessa molt totes aquestes informacions que s’obrin, per exemple, sota un jacaranda. I, a més, en un temps donat, quan està florida. I aquesta informació està relacionada amb un color i una olor concreta. I potser s’està produint només en un lloc al qual has d’anar. I la informació torna a estar situada”.

Els projectes que fan des de Nomad Garden no es tanquen en un sol format sinó que tracten de capturar la particularitat dels jardins que cartografien i de les seves respectives plantes. A Las Palmas de Gran Canaria, per exemple, van generar una sèrie de sons i cançons relacionades amb moltes històries vinculades a aquesta vegetació. I a Sevilla, després del treball de mapatge en un jardí, van contactar amb un perfumer francès per a la creació d’un perfum que recollís essències d’algunes d’aquestes plantes i que reflectís tota la potència de les seves característiques aromes.

Alguna cosa d’això hi ha en l’obsessió de Pedro Montesinos i els seus paisatges sonors. Aquest viatger canari recorre diferents entorns geogràfics de les Illes Canàries i registra de manera molt acurada els sons característics de les pedres, el vent o l’onatge, generant una bitàcola geogràfica sonora molt personal i, al mateix temps, una cartografia de sons de llocs molt concrets.

El digital ha arribat a la ciència cartogràfica per a expandir la idea de mapa, promoure viatges virtuals que posen en dubte la noció clàssica de desplaçament i generar associacionisme a través de la tecnologia del mapping. I, d’altra banda, ha portat a aconseguir un repte que moltes i molts continuen prenent i transitant: com traduir el gran volum de dades digitals a realitats físiques i, per tant, més palpables.

Per:Laureano Debat