El tecnofeminisme és un terme creat per la sociòloga australiana Judy Wajcman i defineix la vinculació entre el feminisme i els estudis socials sobre tecnologia. Ser tecnofeminista o treballar al voltant del tecnofeminisme implica pensar i desenvolupar iniciatives i productes tecnològics en una doble vessant. D’una banda, destinats a reivindicar el rol de la dona en la producció i utilització de la tecnologia i, per l’altre, a pensar en la història i el present de la relació de la dona amb la tecnologia des de múltiples arestes: el patriarcat, les cures mútues, l’art o la comunicació. El que planteja Wajcman en el llibre on apareix per primera vegada el terme, titulat justament «El Tecnofeminisme» i publicat el 2004, és que els avanços tecnocientífics estan transformant radicalment la relació dona-màquina i que les noves tecnologies també tenen gènere, tant en el seu disseny com en la seva utilització, per la qual cosa ocupar espais en les TIC per a les dones implica vincular-se amb espais de poder que històricament els han estat negats.

En un article publicat en l’edició en paper de Pikara Magazine de setembre de 2021 titulat «Tecnofeminisme. Més enllà del mite hacker», la periodista i llicenciada en filosofia Teresa Villaverde posa èmfasi a analitzar el concepte sortint-se del lloc comú del sabotatge a les institucions, d’aquesta idea convencional del hackeig des de cervellets acomplexats i antisocials que per mera diversió busquen fotre al sistema. El que diu l’autora és que, si existeix el hackeig en l’àmbit femení, en la majoria dels casos ha sorgit com a respostes a assetjaments, violències i injustícies masclistes de diveros tipus. De manera tal que quan parlem de tecnofeminisme la idea de hacker adquireix un altre matís que poques vegades es té en consideració i s’expandeix a “grups de programadores, consultores i tecnòlogues que treballen amb perspectiva feminista, des del col·lectiu i al marge del paradigma del geni programador, per a configurar tecnologies més inclusives”, segons escriu Villaverde en el seu article.

Idees Digitals és una plataforma que serveix com a repositori, mapa, canal de formació i inspiració per a una comunitat cada vegada més gran d’agents que apliquen la seva creativitat per a adaptar-se als nous temps digitals. I des d’aquí s’encunya el concepte de hackers culturals, com una xarxa de creadores i creadors digitals en diferents àmbits que conformen un ecosistema d’innovació cultural i que, en el context del tecnofeminisme, tenen molt a dir i aportar.

En la taula rodona «La revolució digital: aquest món ja és un altre», una iniciativa dins de la secció «Aprèn dels millors» d’Idees Digitals, les convidades van debatre sobre si els nostres cossos i ments ja s’han adaptat a aquest nou metabolisme tecnològic i si la tecnologia impulsa o no el progrés en el món. Hi van participar la directora del projecte Peccata Minuta, Cristina Abelló, la comissària d’art Semíramis González, i l’escriptora i periodista Cristina Fallarás, qui comentava: “Per primera vegada a la història de la humanitat podem comunicar-nos globalment utilitzant les xarxes socials sense inversió de capital. Això és una revolució radical perquè genera una solidaritat universal, de manera que si jo dic alguna cosa aquí connecta amb el que diu una dona al Japó i el que diu una dona al Canadà. I això no havia succeït mai a la història de la humanitat. I això genera la possibilitat que es comuniquin aquelles i aquells que estan en contra del poder establert”.

Cristina Fallarás va formar part del projecte #Cuéntalo, una etiqueta que es va llançar el 2018 a Twitter i a través de la qual, des del Barcelona Supercomputing Center amb l’especialista en visualització científica de dades Fernando Cucchietti al capdavant, es van analitzar prop de 3 milions de tuits que van donar com a resultat més de 160 mil històries d’agressions sexuals. El resultat és un document històric que se suma a la memòria col·lectiva de la violència masclista narrada per les pròpies dones víctimes i que resulta clau per a entendre l’enorme dimensió del conflicte.

D’aquesta manera, el tecnofeminisme constitueix una xarxa de complicitats que busca transformar el món a partir d’un canvi radical de la cultura patriarcal. I un bon inici sempre és l’educació, com el cas del projecte All women tech, la primera acadèmia de perfil tecnològic creada per dones i per a dones destinada a la formació en línia en diferents àmbits digitals: ciència de dades, analítica de dades i disseny de continguts. A través del seu canal de Crowdcast es pot accedir a conferències, classes i debats sobre tecnologia i bretxa de gènere.

No és una dada menor i ni molt menys significa una postura excloent que All women tech sigui una acadèmia només per a dones i que es trobi dins de l’ecosistema d’Idees Digitals. És que també l’àmbit tecnològic i digital ha estat sempre copat per homes i és hora de fer justícia, equiparant els contingents i oferint igualtat d’oportunitats. Des d’aquesta lògica neix també Digital fems, una instància creada per al disseny de projectes digitals en els quals es promogui i augmenti la participació femenina en entorns tecnològics. I sempre sota la concepció de crear equips diversos i plurals dins d’empreses, institucions públiques i tot tipus d’organitzacions a partir de la creació de plans d’innovació en diversitat i hackathons.

I mentre la tecnologia avança de manera veloç, les diferents formes de la violència masclista es mantenen intactes i s’expressen en múltiples aspectes. És per això que una plataforma com a Dades contra el soroll, inclosa en la secció «Estratègies» d’Idees Digitals, es torna imprescindible dins del tecnofeminisme. A través d’eines i tècniques de Big Data, mapping i altres mètodes per a la gestió de grans volums de dades, aquesta pàgina web publica i visibilitza tota la informació disponible des del sistema judicial i la policia sobre les violències masclistes a Espanya: violència de gènere (la que s’exerceix en el si d’una relació de parella o ex-parella), violència domèstica (la que s’exerceix en l’àmbit familiar) i la violència contra la llibertat sexual. A més, promouen la col·laboració no sols a través d’oferir la descàrrega de tots els continguts, sinó donant l’oportunitat d’alimentar la base de dades a través de diferents mecanismes i de difondre les dades en diferents xarxes socials.

I, per descomptat, l’àmbit de la cultura continua recorrent a rescats necessaris, a deutes pendents que la història té respecte al rol de les dones. Fa molt poc, a l’auditori del centre d’art i tecnologia Etopia de Saragossa es va projectar «Sisters with transistors», un documental dedicat a les dones pioneres de la música electrònica i en el qual es narra la seva història no contada, el seu rol com a innovadores a través de les màquines i les seves tecnologies alliberadores per a transformar per complet la forma en què es produeix i s’escolta música avui (la pel·lícula també pot veure’s a la plataforma Filmin). La projecció es va donar en el marc del projecte Efluxión, un podcast de la historiadora d’art María del Castillo sobre cultura contemporània i on s’aborden temes vinculats amb la moda en el futur, els paisatges digitals i el treball en internet.

Etopia també té un projecte titulat Acadèmia Fachada Media, a través del qual convoquen a artistes de tot el món a intervenir la façana de l’edifici. Una de les últimes intervencions va estar a càrrec de l’artista visual eslovaca Silvia Binda Heiserova, qui va utilitzar fotos pujades a Instagram sota l’etiqueta #woman per elaborar una crítica de la representació visual de la dona, manipulant aquestes imatges fins aconseguir un paisatge abstracte, proposant una exploració geogràfica i geomètrica tridimensional per la imatge digital projectada en la façana d’un edifici.

Un altre nom clau a Espanya a l’hora de parlar de tecnofeminisme és el de Mariona A. Cíller, presidenta de Habilis per Abacus Cooperativa i cofundadora i directora creativa de SokoTech, especialista en tecnologia i educació. Amb SokoTech pugna des de 2015 per desenvolupar un laboratori d’innovació social digital en el qual es produeixen projectes que vinculen arts, la ciència i la tecnologia. Un treball que elles mateixes vinculen dins d’una “naturalesa de pol·linització creuada”, una sort de síntesi de coneixements en diversos camps, acadèmics i no acadèmics. Un equip en el qual la majoria dels seus integrants són dones.

La Bekka és un espai comú d’aprenentatge sobre cultura lliure, tecnologia i feminismes. Un àmbit col·laboratiu especialment compost per dones heterosexuals, lesbianes i persones trans, contra la concepció tradicional de la majoria d’aquesta mena de laboratoris tecnològics en els quals predominen els homes cis. Així plantegen els seus objectius: “Empoderar-nos i prendre les màquines, i també de manera teòrica/reflexiva, generant un discurs crític i feminista sobre les tecnologies”. Treballen amb temes vinculats a programari lliure, xarxes socials, privacitat i vigilància global, tecnopolítica i ciberfeminismes, reciclatge i obsolescència programada, bretxa de gènere en la tecnologies, alfabetització digital crítica i feminista, protecció digital i autodefensa digital feminista.

En diversos d’aquests àmbits, sobretot referents a la seguretat i vigilància tecnològica, Gemma Galdon és una de les grans especialistes que hi ha a Espanya. Ha desenvolupat el seu treball com a analista de l’impacte social, legal i ètic de la tecnologia, les ciutats intel·ligents, la privacitat, les polítiques de seguretat, la resiliència i l’actuació policial. És sòcia fundadora de Eticas Research & Consulting i investigadora en el Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. En les seves últimes publicacions acadèmiques aborda la proliferació de la vigilància en entorns urbans, les polítiques locals de seguretat, la policia de proximitat, la seguretat en grans esdeveniments, la relació entre la privacitat i la tecnologia i les ciutats intel·ligents. Tot això, des d’una marcada perspectiva de gènere que comparteix amb Susana Sanz, assessora de seguretat de la informació, hacktivista i consultora espanyola resident a Amsterdam, docent en autodefensa digital dins de la plataforma Balkontactics, on ensenya tot el necessari per a protegir la seguretat dels dispositius digitals i connexions, estar al dia de les últimes amenaces en l’àmbit de la seguretat digital i a entendre com funciona Internet, per prevenir els riscos i prendre les mesures necessàries.

El festival de tecnologia i cultura digital Sonar+D, paral·lel al festival de música electrònica Sónar de Barcelona, també es preocupa de tenir entre les seves convidades de cada any a activistes, artistes i referents del tecnofeminisme. Aquest 2022 va ser el torn de Constanza Piña, una artista visual, ballarina, investigadora i educadora nascuda a Xile i centrada en l’experimentació amb mitjans electrònics, tecnologies lliures i metodologies DIWO (“do-it-*with-*others” o “fes-ho amb els altres”). Piña fa un treball escènic que unifica performance sonora amb dansa, proposa obres que trenquen la quarta paret, inciten a la participació del públic i promouen una exploració del soroll en les seves funcions culturals, polítiques i sonores, qüestionant el rol del tecno-hetero-patriarcat, l’antropocentrisme i les màquines en el capitalisme.

Han passat gairebé vint anys des que Judy Wajcman va inventar el concepte de tecnofeminisme. Avui vivim un moment inèdit de múltiples experiències i iniciatives relacionades amb aquest àmbit tan imprescindible en totes les àrees del pensament i de l’acció creuades per les noves tecnologies. Et convidem a continuar aprofundint i coneixent algunes d’elles a Idees Digitals.